SI JO SÓC JO I TU ETS TU, PODEM SER UN NOSALTRES COMPARTIT I COMPARTINT

SI JO SÓC JO I TU ETS TU, PODEM SER UN NOSALTRES COMPARTIT I COMPARTINT. I és la premissa per encetar un diàleg bàsic de cooperació quan volem crear relacions, famílies, societats, països i espais més rics. SI JO NO PUC SER JO, O TU NO POTS SER TU, SEREM UN NOSALTRES MASSA EMPOBRIT, UNILATERAL, CADUC O REPRIMIT.

I quin dia millor que avui 12 de setembre, l’endemà de la Diada Nacional de Catalunya, per fer aquesta reflexió. Una diada que per tercer any consecutiu reflexa de manera pacífica però ferma la voluntat d’un poble que VOL SER i que vol decidir, amb respecte i llibertat, sobre COM VOL SER.

I fet aquest incís d’apassionada del meu país, ens podrem adonar que el que aprenem a nivell individual també ho podem aprendre a nivell col·lectiu i viceversa. 

Podríem començar explorant qui sóc jo, i en aquesta exploració se m’acudeixen moltes reflexions. Crec que hi ha un SÓC que és innat però també un SÓC que és adquirit. I tots dos són dinàmics i evolucionen a través de les nostres experiències, aprenentatges, reptes, intercanvis, voluntats, accions i intencions per a construir el QUI SÓC A CADA MOMENT. Aquest jo SÓC innat segurament conté molts potencials per desplegar. Hi ha llavors innates que no trobaran terra per germinar i no a totes les adobaré el suficient per a que puguin fer-ho. 

El dos contenen pors, bloqueigs, patrons coherents i patrons incoherents, anhels, una estructura mental particular, unes necessitats emocionals determinades i una manera de fer, de dir, de sentir i de viure. I a mida que anem madurant, anem modelant, superant, acceptant, transformant i incorporant noves maneres de funcionar més coherents que ens acosten a ser qui volem ser.  És una camí heroic, un camí d’evolució personal que descriu CAP A ON VAIG I QUI M’ACOMPANYA.

Per a començar aquest camí potser caldrà fer-nos tot de preguntes com: Què em fa diferent dels altres? Què em fa únic? Què em fa igual als altres? Què comparteixo amb els altres? Qui sóc? Qui vull ser? Sóc el responsable de desenvolupar els meus potencials? Em sento presoner del qui sóc? Sento que puc canviar-ho? M’etiqueto en el que faig? Sóc el que faig o sóc molt més? Faig servir el qui sóc? Com? I en què? Què aporto als altres? Vull regalar al món el qui sóc? Com? Sóc responsable de que el món sigui o deixi de ser d’una determinada manera? Quin paper tinc o vull tenir en aquest repte o deure? ... I és que aquestes preguntes no hauríem de deixar-nos-les de fer mai, ni com a individu, ni com a parella, ni com a pare, fill o germà, ni com amic, ni com a ciutadà d’un país.

El següent pas, segurament és tenir consciència que a l’altre també li passa tot això pel cap o pel cor i cal aprendre a gestionar coherentment i constructivament aquestes dues realitats (jo i tu) des de la consciència de la diversitat, el respecte, l’amor i la cooperació, per a reconèixer una altre realitat individual, el TU, i alhora construir una realitat més gran, que és el NOSALTRES.

La construcció d’aquesta realitat, però, dependrà de si hi ha un diàleg autèntic, cooperant, respectuós i inclusiu. I si no hi és, potser haurem de prendre alguna decisió sobre qui ens acompanya!

I finalment si entre els dos hem estat capaços de construir un nosaltres, perquè no serem capaços de construir un nosaltres que ja inclogui tants QUI SÓC com vulguem o puguem? És feina per a tota una vida però també feina per a cada instant d’aquesta vida i quan abans en siguem conscients abans ens posarem en marxa. Perquè si podem incidir en el QUI SÓC també podrem incidir que QUI SOM COM A HUMANITAT.

Tot un repte, no? Però com seria de diferent el món si tots ens atrevíssim a encarar-lo des del cor!!!