Potser creureu que pel fet de ser astròloga, el que vull és defensar l’Astrologia. Però com anireu descobrint, amb aquest blog no intento fer-ne una defensa sinó més aviat crear un lloc on reflexionar en veu alta sobre temes relacionats amb la nostra actitud o la nostra manera de viure la vida, individual i col·lectivament, i com un coneixement tan ancestral i misteriós com l’Astrologia també té coses essencials a dir-nos.
Però, tornant a la pregunta, cal que defensem l’Astrologia? Necessita que el defensem, un coneixement que ens ha demostrat que pot sobreviure a més de 4000 anys d’història? En aquest article m’agradaria reflexionar sobre la nostra relació amb l’Astrologia.
Per començar crec que no hem de patir gaire per la seva extinció, ja que ella mateixa ens ha demostrat la seva capacitat d’adaptació i de supervivència a través dels diferents períodes històrics, socials i culturals. Perquè? Doncs perquè potser està estretament lligada a la nostra definició i evolució com a humanitat, ha anat creixent i adaptant-se com i amb nosaltres i de cada un dels períodes ha recollit allò que li ha estat coherent i essencial.
Tots els temps han tingut astròlegs que han estat pioners descobrint, dins o fora d’ells, allò que ens defineix com a humans, a nivell individual, col·lectiu i espiritual i també allò que ens connecta amb una realitat més gran i universal. I la comunitat astrològica ha estat l’encarregada d’anar modelant aquest coneixement amb les seves experiències quotidianes, algunes més reveladores que d’altres.
A vegades els astròlegs, especialment els novells, encetem les nostres carreres astrològiques amb certa fal·lera per demostrar com n’és d’útil i vàlida l’Astrologia o intentem demostrar que l’Astrologia té el dret a ocupar el lloc que li correspon en el món acadèmic. Altres s’entesten a demostrar que l’Astrologia és o pot ser científica. Però tal i com molt bé s’ha suggerit des de dins mateix de l’entorn astrològic, potser l’Astrologia ja s’encarrega d’ocupar el lloc que per la seva naturalesa li correspon. Potser és un lloc que ha de ser marginal, i quan dic marginal vull dir al marge dels coneixements massificats, perquè a vegades la massificació desvirtua allò que és essencial.
Fins i tot en els períodes més difícils, en els quals l’Astrologia ha estat perseguida i expulsada dels cercles acadèmics, com va passar a finals del segle XVII, tot el XVIII i principis del XIX, aquesta no va desaparèixer sinó que va romandre latent de portes enfora però activa en cercles restringits, en els quals es va mantenir el caliu de la seva essència.
Malgastar temps i energia en defensar l’Astrologia de segons quins atacs, especialment aquells que provenen de cercles que creuen tenir la veritat absoluta i inamovible sobre la realitat i que viuen la seva posició des del monòleg, no és la meva feina com a astròloga. La meva feina més important com astròloga és vetllar perquè jo mateixa la exerceixi amb professionalitat, responsabilitat, saviesa i eficàcia.
I això no vol dir que no sigui interessant o necessari reflexionar públicament sobre l’Astrologia i sobre la seva relació amb entorns científics, acadèmics, socials o culturals, però sempre i quan es pugui mantenir un “diàleg” respectuós i enriquidor per ambdues parts.
El que sí que val la pena, però, i es mereix tots els esforços del món és promoure un concepte primordial que ens defineix com a humans i és alhora un dels principis essencials de l’Astrologia. I aquest principi és l’acceptació i el respecte per la diferència i, sobretot, la capacitat d’entendre que diferència i cooperació no són contradictòries sinó que ens enriqueixen a nosaltres i al món en el qual vivim. I POTSER APRENDRE A VIURE LA UNITAT A TRAVÉS DE LA DIFERÈNCIA ÉS UN DELS REPTES MÉS IMPORTANTS QUE TENIM AL DAVANT.
I per acabar m’agradaria explicar-vos un conte de Khalil Gibran, que es titula El viatger. Aquest conte el va relatar l’astròloga Melanie Reinhart en la Carter Memorial Lecture, el passat 2007 al Regne Unit. La història diu així:
Un dia el viatger es portat a un temple pel seu guia, per tal de trobar-se amb un home savi que és cec. El viatger li pregunta al savi: Quan temps fa que sou cec? I el savi li respon: Ho sóc de naixement. I El viatger li pregunta: Quin és el vostre camí cap a la saviesa? I el savi respon: Sóc astrònom ... ( i mentre amb la mà es toca el cor afegeix) ... segueixo els moviments del Sol, la Lluna i les estrelles aquí dins.
Com diu Melanie Reinhart, vivim en un univers de participació, en el qual els moviments de l’ànima estan íntimament connectats amb els moviments dels cossos celestials. I l’Astrologia participa i és un vehicle d’aquest connexió. La seva essència està tan lligada a la nostra essència com a individus que és pràcticament impossible que desaparegui, perquè això voldria dir que una part de la nostra humanitat i de la nostra participació amb l’Univers també hauria desaparegut. I SI ALGUNA COSA HEM DE DEFENSAR ÉS QUE AIXÒ NO PASSI MAI.
Però, tornant a la pregunta, cal que defensem l’Astrologia? Necessita que el defensem, un coneixement que ens ha demostrat que pot sobreviure a més de 4000 anys d’història? En aquest article m’agradaria reflexionar sobre la nostra relació amb l’Astrologia.
Per començar crec que no hem de patir gaire per la seva extinció, ja que ella mateixa ens ha demostrat la seva capacitat d’adaptació i de supervivència a través dels diferents períodes històrics, socials i culturals. Perquè? Doncs perquè potser està estretament lligada a la nostra definició i evolució com a humanitat, ha anat creixent i adaptant-se com i amb nosaltres i de cada un dels períodes ha recollit allò que li ha estat coherent i essencial.
Tots els temps han tingut astròlegs que han estat pioners descobrint, dins o fora d’ells, allò que ens defineix com a humans, a nivell individual, col·lectiu i espiritual i també allò que ens connecta amb una realitat més gran i universal. I la comunitat astrològica ha estat l’encarregada d’anar modelant aquest coneixement amb les seves experiències quotidianes, algunes més reveladores que d’altres.
A vegades els astròlegs, especialment els novells, encetem les nostres carreres astrològiques amb certa fal·lera per demostrar com n’és d’útil i vàlida l’Astrologia o intentem demostrar que l’Astrologia té el dret a ocupar el lloc que li correspon en el món acadèmic. Altres s’entesten a demostrar que l’Astrologia és o pot ser científica. Però tal i com molt bé s’ha suggerit des de dins mateix de l’entorn astrològic, potser l’Astrologia ja s’encarrega d’ocupar el lloc que per la seva naturalesa li correspon. Potser és un lloc que ha de ser marginal, i quan dic marginal vull dir al marge dels coneixements massificats, perquè a vegades la massificació desvirtua allò que és essencial.
Fins i tot en els períodes més difícils, en els quals l’Astrologia ha estat perseguida i expulsada dels cercles acadèmics, com va passar a finals del segle XVII, tot el XVIII i principis del XIX, aquesta no va desaparèixer sinó que va romandre latent de portes enfora però activa en cercles restringits, en els quals es va mantenir el caliu de la seva essència.
Malgastar temps i energia en defensar l’Astrologia de segons quins atacs, especialment aquells que provenen de cercles que creuen tenir la veritat absoluta i inamovible sobre la realitat i que viuen la seva posició des del monòleg, no és la meva feina com a astròloga. La meva feina més important com astròloga és vetllar perquè jo mateixa la exerceixi amb professionalitat, responsabilitat, saviesa i eficàcia.
I això no vol dir que no sigui interessant o necessari reflexionar públicament sobre l’Astrologia i sobre la seva relació amb entorns científics, acadèmics, socials o culturals, però sempre i quan es pugui mantenir un “diàleg” respectuós i enriquidor per ambdues parts.
El que sí que val la pena, però, i es mereix tots els esforços del món és promoure un concepte primordial que ens defineix com a humans i és alhora un dels principis essencials de l’Astrologia. I aquest principi és l’acceptació i el respecte per la diferència i, sobretot, la capacitat d’entendre que diferència i cooperació no són contradictòries sinó que ens enriqueixen a nosaltres i al món en el qual vivim. I POTSER APRENDRE A VIURE LA UNITAT A TRAVÉS DE LA DIFERÈNCIA ÉS UN DELS REPTES MÉS IMPORTANTS QUE TENIM AL DAVANT.
I per acabar m’agradaria explicar-vos un conte de Khalil Gibran, que es titula El viatger. Aquest conte el va relatar l’astròloga Melanie Reinhart en la Carter Memorial Lecture, el passat 2007 al Regne Unit. La història diu així:
Un dia el viatger es portat a un temple pel seu guia, per tal de trobar-se amb un home savi que és cec. El viatger li pregunta al savi: Quan temps fa que sou cec? I el savi li respon: Ho sóc de naixement. I El viatger li pregunta: Quin és el vostre camí cap a la saviesa? I el savi respon: Sóc astrònom ... ( i mentre amb la mà es toca el cor afegeix) ... segueixo els moviments del Sol, la Lluna i les estrelles aquí dins.
Com diu Melanie Reinhart, vivim en un univers de participació, en el qual els moviments de l’ànima estan íntimament connectats amb els moviments dels cossos celestials. I l’Astrologia participa i és un vehicle d’aquest connexió. La seva essència està tan lligada a la nostra essència com a individus que és pràcticament impossible que desaparegui, perquè això voldria dir que una part de la nostra humanitat i de la nostra participació amb l’Univers també hauria desaparegut. I SI ALGUNA COSA HEM DE DEFENSAR ÉS QUE AIXÒ NO PASSI MAI.
2 comentaris:
Una magnífica descripció, estimada. Felicitats i gràcies per l'esforç que fas d'aproximar al comú dels mortals un coneixement que sovint ens arriba massa distorsionat.
JotaJota.
Molt bona la reflexió! Cada dia hi ha més coses més interessants per aquí!
L'astrologia com a etiqueta, potser si que algun dia desaparegui, però la connexió entre l'esser humà i la resta del cosmos no deixarà mai d'existir com a tal, perquè és una relació intrínseca al funcionament mateix de l'univers.
Però de fet, si ens hi fixem, podem assegurar que mai deixarem de sentir-nos relacionats amb el cosmos, donat que aquesta connexió que ens lliga al nostre entorn no depèn del temps, ja que existeix per definició en l'univers.
Nosaltres necessitem el temps per canviar o actuar, i per tant no podem canviar cap cosa que no depengui del temps.
En fi, que jo no em preocuparia tampoc per defensar el terme 'astrologia' en si, ni tampoc per defensar aquesta connexió, ja que està fora del nostre abast produïr un canvi d'aquestes característiques.
Per sort? No ho sé. Probablement.
Publica un comentari a l'entrada