Estem acostumats a relacionar el terme dogmàtic amb qüestions vinculades a la fe, a la religió o a segons quines creences que no poden comprovar-se amb el mètode científic, com per exemple l’astrologia, però moltes vegades ens oblidem que també hi ha ciència que actua de manera dogmàtica, especialment quan comença a veure amenaçat el paradigma en el qual es fonamenta.
I hauríem de ser conscients que sovint sota qualsevol tipus de dogmatisme es pot amagar una intenció més subtil: el control del poder. Un poder que no només ha estat exercit per les religions sinó que també per segons quines posicions científiques que es creuen amb el monopoli de desxifrar la veritat de la realitat.
A nivell personal cada un de nosaltres també a vegades ens aferrem de manera dogmàtica a segons quines idees. Ho podem fer de manera instintiva com a mecanisme de defensa o de manera no tan instintiva per assegurar-nos el control d’alguna cosa. Però quan ens quedem atrapats en un dogma, estem renunciant a la pluralitat, al diàleg i a noves idees i maneres de fer.
En aquest article m’agradaria presentar-vos breument dos pensadors moderns bastant polèmics que incideixen en aquesta idea.
Un és en Paul Feyerabend (Viena, 1924-1994). En el seus llibres, Tratado contra el método y Adiós a la razón, defensa que de la investigació històrica es dedueix que no existeix cap mètode que no tingui principis inalterables i que no hi ha regla que no hagi estat trencada. Segons ell, tot el que indica infracció en ciència (o ruptura de les normes), no només és accidental sinó també necessari per a que aquesta avanci. També defensa la idea que no pot existir una sola raó abstracte dominant i aposta pel pluralisme cultural i per pensar que cap creença o coneixement ha de ser menystingut a priori. Per a ell no hi a cap raó per suposar que el món té només una naturalesa, al contrari, creu que el món és profundament plural.
L’altre és Hans-Georg Gadamer (Marburg, 1900-2002), el pare de la hermenèutica filosòfica. Gadamer defensa la idea que el concepte de veritat està estretament lligat al concepte de mètode i per a ell no és possible considerar un sense l’altre, per tant ambdós estan completament influenciats pel paradigma històric i cultural dominant. Per tant, segons ell, la nostra interpretació de la realitat està basada precisament en aquesta dominància històrica i cultural. L’home que té més experiència de vida, diu, és sempre el que és radicalment no-dogmàtic, perquè precisament és el que pot aprendre més de noves experiències i de noves visions.
Per tant, un altra manera d’entendre com l’home es relaciona amb el món i com busca coneixement és precisament a través d’establir un diàleg obert que permeti posicions innovadores i plurals i defugi els dogmatismes. Aquest diàleg potser no sempre busca un coneixement definitiu, sinó només obrir noves portes a diferents valors, idees, actituds o creences, tant personals com col·lectives.
Amb aquesta reflexió no estic negant el rol absolutament essencial que ha tingut la ciència, especialment la basada en el paradigma del mètode científic, en el desenvolupament actual de molts àmbits i de coneixement, sinó que només defenso el dret de qualsevol disciplina a establir un diàleg respectuós i fructífer amb qualsevol altra.
I em direu què hi té a veure tot això amb l’Astrologia. Doncs precisament l’Astrologia Psicològica el que intenta és defugir qualsevol posició dogmàtica per tal de promoure un diàleg creatiu, plural i innovador.
I per acabar m’agradaria citar-vos un fragment d’una de les frases més famoses de Gadamer. Diu així: ”.. la comprensió no té límits, tot és obert, res és tancat i sempre hi ha una possibilitat de trobar alguna cosa nova. En escoltar el que ens diu alguna cosa, i en deixar que se’ns digui, resideix l’exigència més elevada que es proposa l’esser humà. Recordar-ho per a un mateix és la qüestió més íntima de cadascú. Fer-ho per a tots, i de manera convincent, és la missió de la Filosofia”.
I des de la meva posició d’astròloga, m’agradaria afegir que segurament també és una de les missions de l’Astrologia.
A nivell personal cada un de nosaltres també a vegades ens aferrem de manera dogmàtica a segons quines idees. Ho podem fer de manera instintiva com a mecanisme de defensa o de manera no tan instintiva per assegurar-nos el control d’alguna cosa. Però quan ens quedem atrapats en un dogma, estem renunciant a la pluralitat, al diàleg i a noves idees i maneres de fer.
En aquest article m’agradaria presentar-vos breument dos pensadors moderns bastant polèmics que incideixen en aquesta idea.
Un és en Paul Feyerabend (Viena, 1924-1994). En el seus llibres, Tratado contra el método y Adiós a la razón, defensa que de la investigació històrica es dedueix que no existeix cap mètode que no tingui principis inalterables i que no hi ha regla que no hagi estat trencada. Segons ell, tot el que indica infracció en ciència (o ruptura de les normes), no només és accidental sinó també necessari per a que aquesta avanci. També defensa la idea que no pot existir una sola raó abstracte dominant i aposta pel pluralisme cultural i per pensar que cap creença o coneixement ha de ser menystingut a priori. Per a ell no hi a cap raó per suposar que el món té només una naturalesa, al contrari, creu que el món és profundament plural.
L’altre és Hans-Georg Gadamer (Marburg, 1900-2002), el pare de la hermenèutica filosòfica. Gadamer defensa la idea que el concepte de veritat està estretament lligat al concepte de mètode i per a ell no és possible considerar un sense l’altre, per tant ambdós estan completament influenciats pel paradigma històric i cultural dominant. Per tant, segons ell, la nostra interpretació de la realitat està basada precisament en aquesta dominància històrica i cultural. L’home que té més experiència de vida, diu, és sempre el que és radicalment no-dogmàtic, perquè precisament és el que pot aprendre més de noves experiències i de noves visions.
Per tant, un altra manera d’entendre com l’home es relaciona amb el món i com busca coneixement és precisament a través d’establir un diàleg obert que permeti posicions innovadores i plurals i defugi els dogmatismes. Aquest diàleg potser no sempre busca un coneixement definitiu, sinó només obrir noves portes a diferents valors, idees, actituds o creences, tant personals com col·lectives.
Amb aquesta reflexió no estic negant el rol absolutament essencial que ha tingut la ciència, especialment la basada en el paradigma del mètode científic, en el desenvolupament actual de molts àmbits i de coneixement, sinó que només defenso el dret de qualsevol disciplina a establir un diàleg respectuós i fructífer amb qualsevol altra.
I em direu què hi té a veure tot això amb l’Astrologia. Doncs precisament l’Astrologia Psicològica el que intenta és defugir qualsevol posició dogmàtica per tal de promoure un diàleg creatiu, plural i innovador.
I per acabar m’agradaria citar-vos un fragment d’una de les frases més famoses de Gadamer. Diu així: ”.. la comprensió no té límits, tot és obert, res és tancat i sempre hi ha una possibilitat de trobar alguna cosa nova. En escoltar el que ens diu alguna cosa, i en deixar que se’ns digui, resideix l’exigència més elevada que es proposa l’esser humà. Recordar-ho per a un mateix és la qüestió més íntima de cadascú. Fer-ho per a tots, i de manera convincent, és la missió de la Filosofia”.
I des de la meva posició d’astròloga, m’agradaria afegir que segurament també és una de les missions de l’Astrologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada